De ferides i de llistats

Encara que potser no tingui gaire sentit escriure això ara,

donar-te més importància de la que vas tenir, 

però encara tens,

encara que t’importi ben poc,

encara que potser ni arribis a veure-ho...

Per a mi és necessari deixar constància del que podia haver sigut i no va ser,

potser per allò que diuen de que “a vegades somies tan fort que t’ho acabes creient”.

Acabes creient el que tu volies, acabaves creient allò que no et feia mal creure,

acabes creient que tot anava bé,

que el que tant havies buscat/esperat per fi ha arribat...

Però no, el que ha arribat només és una decepció més,

una ferida més per tancar,

un desengany més,

una confiança perduda més.

Però hi ha ferides que no acaben de tancar-se mai,

perquè la reobrim,

no deixem que una pell nova ens la curi.

Hi ha decepcions que són com ferides al genoll de qualsevol persona,

tu en vas ser una.

Recordo la caiguda, el mal, plorar, 

els dies posteriors a la caiguda,

els posteriors dies on no podia tocar aquella ferida,

on evitava el contacte amb ella per no fer-me més mal.

Recordo també quan la ferida es va començar a tancar,

quan ja pràcticament no feia mal cap contacte.

Recordo que després, va vindre el riure,

reia perquè amb el temps aquella caiguda em semblava absurda.

Tu, vas ser la meva ferida al genoll,

la caiguda menys esperada,

perquè sovint, qui arrisca acaba malament.

“Allò de que és difícil volar quan esperes la caiguda”,

no sempre és veritat.

Sempre hi ha algú que et fa oblidar-ho, 

encara que sigui per un temps,

ho fa, encara que després estant en lo més alt, 

et deixi caure.

Hi ha caigudes en el camí que no esperes, n’hi ha d’altres que te les busques tu mateix.

De petit sempre ens avisen del que ens pot fer caure, 

córrer pel carrer, jugar a ser funambulistes, no cordar-nos bé les sabates, mil coses.

Però mai ningú ens dóna una llista d’advertiments,

altre llista de possibles caigudes,

ningú ens diu que confiar en les paraules o promeses d’algú ens pot fer caure,

ni molt menys ningú ens diu que aquesta caiguda pot fer més mal que una ferida al  genoll,

que pot deixar-nos marques més importants,

que aquestes caigudes poden fer-nos canviar.

I si ens donen aquesta llista, tampoc fem cas.

De petita tenia la desgràcia de caure contínuament, d’arribar a casa plena de ferides, de confiar-me massa i acabar caient. Amb els danys vaig deixar de ser tan maldestre,

vaig començar a fer una petita llista mental de tot allò que feia i acabava en una patacada, em fixava en el que feien els altres nens, veia les caigudes d’altres i aprenia, em deia a mi mateixa que jo no havia de fer-ho per evitar caigudes, ferides, mal.

Ara torno a tenir un assumpte pendent amb les ferides, però ja no són les mateixes, aquestes fan més mal, em marquen més, em van canviant cada cop més. Amb els anys he anat descobrint que les petites activitats que evitava fer per no caure, en realitat eren oportunitats de riure perdudes, perquè bé que podia fer-les, anant amb compte, vigilant, no confiant-me massa, amb el temps vaig aconseguir fer moltes d’aquestes coses sense prendre mal, quan veia que podia acabar malament, parava el joc, quan veia que altres podien prendre mal, els apartava del joc.

Ara les coses no funcionen així, he arribat a un punt on crec que hi ha certes coses que no es poden fer, gaudir, descobrir sense rebre mal, que no és tan fàcil parar el joc quan t’agrada realment, no el pots parar quan et fa riure, quan et fa estar bé, quan ja t’has enganxat.

Avui puc dir que sóc la perdedora d’un joc on tu posaves les regles, on tu em movies al teu favor, a la teva conveniència, on jo només era una fitxa més dins del tauler,

jo em limitava a seguir les teves ordres, no hi pensava en les conseqüències.

No pensava que tu controlaves el joc al teu únic favor, al teu benefici, i per tant,

qui podia caure no erets tu, qui cauria seria la perdedora que jugava al teu joc,

qui donava els passos per tu, qui arriscava per tu.

Ja veus, em toca repassar bé la llista d’aquelles coses que provoquen mal,

que provoquen ferides,

potser el que necessitava per començar-la bé, era un nom i cognom,

era la teva ferida, el teu dolor, el teu joc, la teva marca gravada a la meva pell per sempre,

l’experiència viscuda amb tu.

Després de tot aquest temps, hauràs pogut veure que la ferida va començar a tancar-se, però la vaig reobrir.

Ho acostumo a fer.

Potser perquè encara no sé que és pitjor, si la ferida oberta o la cicatriu que hi quedarà.